Santiago Cuadrado MollTon Moran Marquès (Terrassa) és jugador d’hoquei herba d’elit al Club Egara i a la selecció espanyola, a més d’estudiant de Fisioteràpia. Sempre ha sentit un gran interès per l’emprenedoria, i ho ha volgut combinar amb el seu amor per l’esport. En cerca de millorar el seu rendiment, va descobrir les tires nasals i va veure-hi una oportunitat de mercat. Però, què les fa especials? No es veuen. Així va néixer Just Air, una petita empresa que ofereix tires nasals transparents per millorar la respiració dels esportistes, ajudant-los a rendir millor sense renunciar a la discreció, l’elegància ni la comoditat.
Tot té un inici. També per la seva empresa Just Air…
Sí, jo volia millorar el meu rendiment esportiu i vaig informar-me sobre les tires nasals que feien entrar més aire als pulmons. Llavors, vaig comentar al meu germà que les volia fer servir i em va dir que no em deixava perquè era patètic portar una cinta de colors al nas, i que la gent parlaria molt. Allà vaig dir, d’acord, doncs si creo la meva marca, ningú em podrà dir res, i si algú em diu alguna cosa jo li diré que he creat una marca i tu no. Aquesta era la idea principal, però després, buscant proveïdors, vaig trobar les tires nasals transparents i vaig pensar: aquí és on em diferenciaré de la competència, i on realment volia arribar, que és poder fer-les servir, sense que es noti que hi són. Pel moment està anat prou bé. El llançament ha sigut prou bo. Tinc la sort que estic ben posicionat en el món de l’hoquei herba, llavors m’és més fàcil vendre.
A quins reptes es vas afrontar a l’hora d’iniciar amb Just Air?
Principalment, em vaig haver d’afrontar a dos reptes. Primer, havia de trobar un bon proveïdor de qualitat i em va costar. Ara molt bé; molt bona comunicació i molt bona relació, però aquest problema el vaig solucionar posant-li moltes hores de cerca. I el següent problema va ser la pàgina web, no sabia realment com funcionava, no volia pagar a ningú perquè ho volia fer amb el mínim pressupost possible i ho volia fer tot jo. Aquí és on vaig dedicar més hores dins d’aquest projecte. Mentre el proveïdor em produïa tots els productes que m’havien d’enviar, jo vaig estar quatre o cinc dies creant una bona web que pugui realitzar comandes segures i que arribes a tothom. Ara ja tinc la web, però el procés va ser dur.
Com es promociona per arribar als esportistes?
Principalment per Instagram, amb el compte de Just Air, que és on faig tota la publicitat. De vegades també pel meu compte personal, Ton Moran, i he aconseguit tancar patrocinis amb jugadors d’hoquei olímpics, que gràcies a ells arribo a més gent. Estic pensant i pendent també de TikTok, sobretot ara que han obert TikTok Shop. He d’informar-me bé per entrar al mercat al més aviat possible.
On aspira a arribar amb Just Air?
M’agradaria escalar aquesta empresa a nivell europeu, pel que fa a països on es juga molt l’hoquei. De moment em centro molt en aquest públic, jugadors d’hoquei, com he dit abans, estic en una posició privilegiada i que enviant quatre missatges tinc a gent de l’absoluta suportant el producte, per tant, m’és molt fàcil arribar a les categories inferiors. M’agradaria arribar a Bèlgica, arribar a Holanda, que són països amb molt hoquei i contactar amb referents d’allà per poder començar a vendre a les categories inferiors d’aquests països. Sé que de moment em tanco molt a un tipus de target, i això també implica un problema futur que seria obrir-me a altres mercats i a diferents esports, però realment em vull centrar en l’hoquei, és on m’és més fàcil arribar i no cal ser professional per voler respirar millor i voler rendir millor. El que al tinc al cap és que vegis a un jugador fent-ho servir i ho provis. Un cop ho proves estic convençut que t’enamores, perquè realment veus que va bé i que t’obre els orificis, que entra més oxigen i que rendeixes millor.
No es podria arribar a crear dependència del producte?
Quan et treus i et poses el producte sí que notes diferència. Amb pocs minuts ja t’acostumes a un flux d’aire diferent i quan tornes a la normalitat t’adones que realment funcionava. Però jo crec que és tot mental. Sí un dia no t’ho poses no passa res, per tant, mentre ho facis servir amb moderació, no hi ha cap problema.
Sempre ha tingut aquest esperit emprenedor?
Sí, això comença ja fa molts anys. El 2020, ja tenia petits projectes. Vaig crear una marca d’estics que no va arribar a sortir mai. Després he estat venent roba i revenent sabates. Vaig crear una marca de roba, tampoc va funcionar. Just Air és el sisè projecte i de moment és el que està funcionant més bé i el que tinc més esperances.
No creu que hi ha coses que no depenen només de l’esperit dels joves, com seria una inversió inicial forta?
No, jo vaig començar venent roba i vaig fer 100 €. Amb aquests 100 € vaig començar amb la revenda de sabates i vaig arribar a 1000 €. I aquests 1000 € vaig invertir-los amb Just Air. Qualsevol ho pot fer, però s’ha de tenir temps, paciència i moltes ganes.
Quin consell donaria a tots aquells joves que volen començar a emprendre?
Qui vol pot, aquesta frase és clara i senzilla. I ara encara més. Si veies a l’edat dels nostres pares costava més, ara amb internet ho tens tot a l’abast: tots els productes, els serveis, pots crear webs, alguna cosa en què tens traça per a ja ho pots vendre… ho tenim molt fàcil els joves. És temps, disciplina i anar escalant. Si vols pots fer-ho, si no vols i dubtes, no ho faràs.
Com es gestiona mentalment, tant com a Emprenedor com a Esportista d’elit?
Estem en un món que va tot molt ràpid, tot és dopamina. El primer dia que et ve la idea et poses a buscar proveïdors, en trobes, parles, dissenyes l’embalatge… aquí estàs amb l’adrenalina i oxitocina en un núvol. Els 15 dies que triguen a enviar-te el producte tot són dubtes, penses: què passarà? Com ho he de fer? Ara mateix continuo dubtant: he de posar més diners? És buscar moments de tranquil·litat i continuar motivant-te. Si hi poso ganes, sempre acabarà venint una recompensa, si no n’hi ha (econòmicament parlant) hauré après molt. Amb l’esport és igual, a mi no m’han agafat a la selecció d’un dia per l’altre, han sigut anys de picar pedra, entrenar bé i jugar bé. Mantenint aquesta mentalitat de voler que surtin les coses, que l’he acabat convertint en una filosofia de vida.
